Paola: dos mesos d’emocions a la Fundació Tallers

Traslladar-se a Barcelona, compartir pis amb altres estudiants i agafar cada dia el metro per venir a fer pràctiques a Santa Coloma de Gramenet. Damunt el paper, això és el que ha fet durant els darrers 60 dies la Paola, una noia americana que ha fet pràctiques al Centre Ocupacional de la Fundació Tallers.

La realitat fora del paper sempre és més àmplia i enriquidora. I és que la història de la Paola amb la Fundació té una forta càrrega de magnetisme i emoció.

La Paola Lopez té 21 anys i és d’Austin, Texas. El castellà fluid li prové de casa. La mare i el pare són provinents de Mèxic, tot i que entre ells normalment parlen en anglès.
Una de les primeres coses que explica la Paola és que està aquí perquè ha volgut fer pràctiques fora dels Estats Units a través de Study Abroad Services (SAS). Ella és estudiant de Psicologia a la Texas A&M University Corpus Christi i acabarà els seus estudis aquest desembre.

Fins aquí podríem pensar que estem davant d’una ment inquieta (que ho és), però quan comença a explicar la seva experiència, surt a la llum que l’estada a Tallers també és fruit d’una experiència més personal. Explica que la seva germana pateix depressió i volia veure realitats en altres països per comparar maneres de tractar a les persones. S’emociona quan en parla i se li fa difícil posar-hi paraules.
Després de la seva experiència ho sintetitza així: “Tant de bo la meva germana estigués aquí a la Fundació Tallers”.

“Aquí es tracta a tothom igual. Hi ha una bona acollida i afecte per a tothom”, aquesta és una de les coses que més destaca, però no és l’única. De fet, valora la seva vivència més que positiva. “He vingut sola aquí i des del primer dia a la porta sempre hi ha algú que m’espera i em saluda. És com si no fos dels Estats Units”.

La Paola transmet calidesa humana des del primer cop d’ull, és de les persones que valoren el dia a dia i les petites coses.
Amb alegria i emoció explica que l’Emilio (un usuari del Centre Ocupacional) li pregunta cada dia com es diu, ella cada dia li fa l’exercici d’explicar-li… fins que un dia l’Emilio li diu “et conec!”.

També parla molt positivament del projecte d’oci: “Quan fas activitats inclusives dins de la ciutadania amb persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia mental, es reconeix el grup pel carrer i els veïns i veïnes saluden contents. M’encanta anar a la piscina o prendre alguna cosa”.

Per acabar la conversa, parlem de com li explicaria a algú què és el que es trobarà si ve a la Fundació Tallers:
“Trobaràs les persones més altruistes que coneixeràs en la teva vida, aprendràs a posar els altres per davant de tu mateixa. La quantitat d’estima que hi ha en tot l’edifici no la trobaràs enlloc més. I m’encanta. No vull marxar, de fet”.

Tot d’emocions viscudes en just 60 dies. Lluny dels seus, però sentint-se com a casa. Ara és hora de tornar a Austin, d’acabar els estudis i reprendre la trajectòria professional que s’endevina prometedora i amb vocació de servei a les persones.